23

1280 cors &

                tu, cel cru,

                           boira làser al lavabo del Mc Donalds

        — després l’infern a l’estómac —

                i després no me’n recordo

         tota l’estona tenia por de caure

                            hi havia una noia asseguda en un banc de formigó,

        a la Barceloneta,

                                           ¿russa, finlandesa?

                             volia apropar-me i dir-li

horitzó,

                                           no hi ha puto horitzó,

         però llavors em va sortir un tentacle a la boca

                           & canvi de plans

                                                          o renovar-se o morir,

         jo que sé, un altre cop inútil perdut,

                                    ara als molls, oh Kipling, als molls violats pels creuers,

        tant de bo fos anglès,

                              fa dos segles

                           un mapamundi servia per descobrir el món

          — ara naixem amb el món tatuat al cervell

           i una bala de gel entre cella i cella —

                                            veia el Maremagnum i no m’ho podia creure,

                  el meu catàleg de miracles extingit

                                   ¡¡¡1280 sants!!!

        1280 sants ofegant-se als canells

                            & més enllà les mans, freus de pòlvora fòssil,

                   joder

                                 corbs inefables

                                              fugiu, sé qui us envia

                i me’n vaig anar a la platja, a esperar la bèstia, ajagut,

                                                  pensant en la cara malva de Göring

Sobre Ignar. Alguns apunts.

Fa temps, poc després de donar per tancat Ignar, aquell llibret invisible d’encanteris, vaig escriure algunes notes per entendre’l millor. Ho vaig fer, també, i sobretot, per registrar l’atmosfera en que el vaig escriure, per deixar constància de les obres i els autors que, em sembla, van tenir alguna cosa a veure amb la seva gestació. Mapa fantasma d’influències. Penjo el text al blog, pels poquíssims que l’hagin llegit. Tot el que estic fent ara parteix d’aquí, però avança en una direcció molt diferent d’Ignar. També ho penjo per una altra raó, i és que sé que mai cap crític d’aquest país parlarà del llibret (tret de l’estimat Jaume Pons). Evidentment, cap crític seriós hauria de perdre el temps llegint sobre la tradició ocultista anglesa o catalana, o indagant en una filosofia tan llunyana i innecessària —i que glossa tan erròniament els nostres temps!— com la de Sloterdijk (genuflexió a Raül Garrigassait). En fi. Fa gràcia veure com, quan ja els nostres millors poetes (Martínez Vernis, Pedrals, Todons, Pietrellis, i tants altres) han aconseguit bastir un univers propi amb tot un espectre de referències que traspassa, i de llarg, les expectatives estètiques de la tradició clàssica catalana, la majoria dels crítics segueixen obnubilats en utilitzar un instrumental rovellat i carca, incapaços de comprendre la poesia dels nous temps. No és com abans. Ara cada poeta reclama una atenció especial, més hores de lectura. Són necessàries per copsar, mínimament, el precís imaginari de cada poeta, per situar-lo en el context adequat. Les tradicions, avui, oscil·len i es contaminen a un ritme frenètic. Els crítics, per tant, si volen estar a l’alçada, hauran de treballar, també, a un ritme frenètic. S’han acabat els crítics de chaise-longue.

Dit això, la fotografia d’Ignar és cortesia d’Ariadna Serrahima. 

Sobre Ignar. Alguns apunts.

  1. El llibre està escrit i pensat com un conjunt d’encanteris, una espècie de missal poc ortodox: el missal d’un ateu. Té una funció, doncs, eminentment oral. És un llibre per ser recitat en veu alta.

  2. Potser els poemes no són poemes, sinó escriptures. Graffitis trobats al lavabo d’una fàbrica abandonada? I tanmateix, déu voldria ser-hi.

  3. El lloc idoni per recitar-lo és una cambra petita, en aquella penombra ideal que recomanaven els practicants de l’art de la memòria durant la lectura.

  4. El títol prové de la cristal·lització interior de dues experiències lectores: els Sonets de Fages de Climent i La Croisade des Enfants de Marcel Schwob. Però això tampoc és segur del tot.

  5. La muntanya del poema 4 és la muntanya d’Eckhart.

  6. El poema 7 és una mòmia que vaig veure al British Museum, la Tjenmutengebtiu.

  7. El poema 11 comença amb una versió d’un dístic del Peregrí Querubínic de Silesius traduït per Lluís Duch.

  8. El 12 ve de la lectura d’alguns passatges del Llibre Vermell de Jung en els il·luminadors seminaris de Victòria Cirlot.

  9. El 13 és un somni que vaig tenir.

  10. El 28 també narra un somni, o potser una esperança o una intuïció: la certesa estranya d’haver estat un om siberià en temps remots -passat, futur? Em recorda aquella meravellosa lliçó de Francesc Pujols al seu Hiparxiologi: Quants homes deuen haver dormit i reposat al llit fet amb la fusta de quan van ésser arbres.

  11. Les classes de Fernando Pérez-Borbujo sobre el concepte d’angoixa i els seminaris de Victòria Cirlot entorn el fenòmen de la visió foren molt importants per a l’escriptura d’aquest llibret.

  12. Una fantasma inel·ludible que sobrevola la cosa: la poesia de Samuel Beckett, que em trobava traduint mentre anava escrivint les escriptures.

  13. Altres obres crucials: La filosofia oculta en la época isabelina, de Francis Yates; Hiparxiologi, de Francesc Pujols; El seminari sobre l’angoixa de Lacan; Esferas I, de Peter Sloterdijk; Hamlet; Al cel, de Jacint Verdaguer; la poesia de Joan Vinyoli i de Juan-Eduardo Cirlot. I La Nascita del Verbo de Giacinto Scelsi. 

5 tankes

 

Apago el llum

de la tauleta. Un altre

dia se’n va,

és la mateixa fred

i aquell vers a mig fer.

 

 

 

Ja de petit

tenia la impressió

que els meus pulmons

baldats, en realitat,

eren caus de lluernes.

 

 

 

Perduts al bosc

només ens atrevíem

a desxifrar

cants d’ocell. Eren com

paraules que salvessin.

 

 

 

I de les aigües

putrefactes del port

n’eixien fotos,

bambes, ginys fabulosos

d’uns éssers d’altres mons.

 

 

 

Jagut al caire

de la riera seca

ciment armat,

estels— sento bramar

el bo d’en J.J. Cale.

XII

                                                 feeling weird

                                                 Elliott Smith

allavòrens va passar la sort

                         un cataclisma d’espelmes vora la finestra

   del carrer marina,

                          —> flor de lotus fantasma <—

era com si de sobte un exèrcit de badalls m’hagués guanyat els ossos,

        (com si me’ls haguessin robat o algú els hagués enviat a l’espai exterior

                  en un bagul ultralleuger)

        ves a saber d’on venia,

                                     ni si venia

       potser me la vaig imaginar

                              les bambes que penjaven del fil elèctric van desaparèixer

IX

                                                amb en Jordi, l’Alèxia i l’Altaió, juny 2013                                                                   

                               escriure = merla = perdre

= tUndrA

         se t’han glaçat els dits plens de pintura

     blava, com si,

              has estat pintant tota la nit

la cara del mal, i ara tens son,

                        el mal se t’ha tornat barranc,

glera i memòria

                  (l’ossamenta fumejava: ran de la caverna un rastre de tendrums

                         esmicolats, molt tènue, semblava conduir a la llunyana

                                    masia del comte Lord Ruthven Alta…)

el pàrquing sagrat de Cadaqués,

        oh no, la cala tètrica i feliç dels cotxes voladors

                  on ens vàrem banyar per primera i última vegada,

 

TIME IS THE SCHOOL IN WHICH WE LEARN

TIME IS THE FIRE IN WHICH WE BURN

 però salva’m,

                        les barques titil·laven com ballarines asmàtiques,

                  lenta justícia del sol que ho ordenava tot,

                   multiplicant el poble per deu, per cent,

                             per mil calmes boreals

                                  i plovien falciots

una cadira für ewig

a la cadira d’escriure explosions nuclears

a la cadira dels desemparats

a la cadira de tornar-se geperut

i comptar nius de cigonya

a la cadira del pa de cada dia

a la cadira boja de l’ikea

a la cadira dinosaure

a la cadira de la mandra

a la cadira calç linària

a la cadira dels inútils

a la cadira rovellada

a la cadira tobogan

a la cadira d’estiueg

a la cadira dels records

i les faltes ortogràfiques,

etc.

Sant Adrià. fragments.

a l’habitació de la rentadora hi ha les costelles de richard fariña.

semblen pals de golf prehistòrics.

fan olor a sabó de marsella.

la roba interior estesa al celobert és un croquis molt exacte de la

desolació i la brutícia humanes. potser és més que això:

la imatge (sí?) tètrica i maquinal, asimbòlica…

wizards, cavernícoles, aliens.

és com viure en estat de guerra contra la imaginació.

zona aèria de teofanies

i veus rosegades pel whisky.

tinc la sensació que en qualsevol moment

apareixerà un ovni al celobert.

ara m’agradaria ser a l’imperial war museum de londres

i veure les restes de l’avió que rudolf hess

va utilitzar en el seu viatge secret a escòcia.

miro per la finestra, algú fregeix calamars.

al final la va espifiar.

Fragments: Quadern de Texcoco

venies flotant per entre els joncs: fabulosament erts: el rierol negríssim era com el meu germà: com un mirall inútil que els lars s’haguessin oblidat al món en una fuga adolescent: por bella de perdre’s: que jo m’hi perdia en aquell mapa de venes constel·lades: dos iris escarbats tan bèsties allà fora: la llum més trista de la història universal: llavors silenci: juro que sentia els nenúfars bategar

 **

i tu, que venies adormida a les entranyes de l’hivern: i jo, que només sabia morir-me de ganes de brillar: fugaços, els grills ho celebraven

**

segrestàrem la selva al nostre cor: vam convertir l’enveja dels homes en un crit: i vaig somniar que ens el bevíem: eternament

**

barques estàtiques en molls fets de bambú: nens calbs plens de tatuatges d’anacondes: als braços, al coll: els palmells eren la gran boca de la serp, per on parlava l’animal: si la toques tot s’esfumarà: els oceans t’inundaran la fe: no vulguis ser taxidermista: et faràs gran: estigue’t sempre a la riba, amatent, inconclús, imaginant el cel que hi ha darrere les palmeres: mai de la vida, mai, aconseguiràs salvar res d’ella

 **

deu anys més tard: passejàvem per una platja de California: portes les sandàlies a la mà, i a mesura que camines van ballant amb tu: ballen amb olor de xocolata: cada gest teu va més enllà de tots els gestos concebuts: recordo aquell que et feia semblar una actriu italiana dels anys vint: pamela blanca: amb el sol ponent-se rere el far: o aquell altre, mentre em pentinaves el serrell, quan de sobte les sandàlies van passar d’un color beix ombrívol a un verd pàl·lid tardoral: ponts de saliva: potser era la sorra molla, que ens entristia: sempre em sento trist al teu costat: però en realitat no és tristesa, sinó un èxtasi molt flonjo que, per vergonya, es disfressa de tristesa: m’hagués agradat descordar-te la camisa, lentament, i acariciar-te els pits i les costures grises del sostenidor: deu anys més tard: quan jo no era jo: l’infant pintant gavines mudes al crepuscle… puscle… scle…

 **

ara: hem enganyat a tothom: els teus llavis em són una invencible màquina del temps: només els bons ens poden veure: amants del món, uniu-vos: travessarem l’avern a saltirons: tan fort: tan alt que els núvols, sols de pensar-nos, es fondràn

**

ahir… demà… prozac…