brrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr — P*** MEMÒRIA

                         amb la meva mare i els meus germans, Dídac, Ignasi, Maria

Érem això, un miracle, la convulsió inimaginable de la sort.

Vaig arribar amb els pulmons trencats.

Estàvem vius,
per fi tornàvem a sentir la vella carretera deserta
bategant un altre cop a les temples.

Encara no ho sabia, però més endavant, i per sempre més,
aquella ciutat minsa es convertiria en la ciutat de Bolaño.

El cel netíssim devastat pel vent,
les ombres liles del call.

Va ser a Girona, amb disset anys
i a la riba de l’Onyar, llegint Heine,
que vaig començar a entendre algunes coses.
Les anava entenent a mesura que els ànecs
alçaven el vol, indiferents i maldestres,
en un solar verdíssim sota el Pont de Pedra.

Una noia ordenava revistes en un quiosc.

Era diumenge, la gent passejava per les Rambles,
feia sol.

Res de l’altre món.

Un desembre més fred del compte.

Tenia les mans congelades
i m’havia oblidat la bufanda.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s