Història de la meva mort (2013) o la injustícia de la bellesa

Les primeres escenes de la pel·lícula són captivadores. L’espectador entra de ple, ja des de bon principi, en l’atmosfera que rodeja la vida dels personatges, s’amara de la llum i els gestos de l’època, d’una forma antiquíssima, oblidada, de veure el món, de comunicar-se, de menjar, de xerrar. El Casanova de Serra pensa, sobretot, en i a través dels gestos, els propis i els dels altres. Per això, en contra del que pugui semblar, Història de la meva mort (2013) es tracta d’una pel·lícula molt més física que no pas intel·lectual, una pel·lícula que narra l’evolució d’una manera d’entendre i relacionar-se amb el cos, des de la brutícia corporal, tan natural, tan alegrement conscient de les seves limitacions, tan maquinal, de l’època de les llums, amb Casanova com a símbol, fins a les secretes i desmesurades viscositats interiors del XIX, amb Dràcula com a figura representativa d’aquella era. El mateix director ha afirmat que volia «fer una pel·lícula sobre la nit i sobre la transició que porta de la lleugeresa, la sensualitat i el racionalisme del segle divuit fins a la foscor, la violència i l’esoterisme del dinou, del romanticisme».

Casanova no té por de la interioritat. Quan caga, remena la seva pròpia merda, feliç i fascinat de saber que allò, d’alguna manera, forma part d’ell. Després se n’oblida i fixa la mirada al davant: l’escriptura, diu, no es troba mai en l’interior, sinó que sempre és enllà, davant nostre. L’escriptura passa fora; la merda, un cop expulsada, esdevé or. Totes les investigacions dels alquimistes renaixentistes desemboquen en aquesta troballa de la Il·lustració. Per als il·lustrats, per Casanova, no hi ha cap part del cos que no brilli. Casanova és l’home eternament encantat pel cos de l’altre, l’alegre explorador de pits i culs, l’enamorat de les màquines. Dràcula, en canvi, maleeix tot allò que toca. La seva interioritat és putrefacta. Ha llegit Hamlet massa vegades. Casanova és la màgia blanca. Dràcula, la màgia negra.

A la peli hi ha un moment en el qual Casanova s’està menjant una magrana mentre parla amb el seu lacai Pompeu. Cada gra que menjo és una idea, diu. Per a l’escriptor italià l’acte de pensar està totalment vinculat al moviment i a la voracitat. Una voracitat vivificadora. Aquesta magrana, un cop engolida per Casanova, es convertirà en or.

A mesura que Dràcula es va fent present el ritme de la pel·lícula es fragmenta—i això, en detriment de l’espectador, que cada cop s’avorreix més. La part de Casanova és molt fulgent, plena de diàlegs ingeniosos i sorprenents. L’última hora i mitja de film, en canvi, quan ja l’ombra de Dràcula s’ha apoderat dels ulls, la veu i els gestos dels personatges, és un caos d’escenes. Les fruites, els arbres i els bodegons de la primera part cedeixen a l’obscura presència de llops, corbs, cadàvers i sang de la darrera. De mica en mica, Dràcula va adquirint el control de la pel·lícula mentre que la figura de Casanova es va debilitant. Finalment, Casanova serà derrotat per les tenebres. El materialista ha perdut la batalla contra el psicòleg. El clarivident edifici de la ciència moderna, iniciat per Descartes i culminat amb tanta traça per Kant, és col·lonitzat per la psicoanàlisi, que neix demanant l’estatut de ciència. L’espectador comença mirant la pel·lícula, sentintla, quasi vivint-hi, i acaba interpretant-la. Aquest pas de la Il·lustració al Romanticisme és, també, el de la vida a la intempèrie del llibertí Casanova a la vida hermenèutica de Dràcula, tancat al seu castell. El trajecte d’un cos a un altre: del cos que no tem la mort i accepta els seus límits biològics —no pas pocs, com demostra l’escriptor, i que inclouen els immensos poders combinatoris de la imaginació—, del cos pacient —només serveixo les dones quan em necessiten— al cos anhelant de Dràcula, sempre assedegat i dominat per les pulsions de la fantasia. És Dràcula, en el fons, el que acaba destruint el mesuradíssim tempo narratiu de la pel·lícula. La injustícia de la bellesa s’acaba imposant. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s