esKriure Kontra

Hem de tornar als situacionistes, cada vegada menys escèptics, menys innocents, més decidits. Amb ironia combativa, si voleu. Rellegim-los seriosament. Tornem a desitjar la utopia com a horitzó: no és un mal pla després de tants anys de postmodernisme agressiu. Camí plagat de trampes i de bombes. Cada dia és fa més difícil pensar críticament. És tot tan repetició constant d’espectacles, de fantasmes: de crítiques. La ficció, abans territori de la llibertat més bèstia, ha estat massivament colonitzada per exèrcits de codis (((els codis són drones enviats per la tradició que venen a exterminar-nos. Codis robòtics))). O: endinsar-se a la literatura del nostre segle és com passejar per un camp de mines. Per això, La societat de l’espectacle, de Debord, segueix sent un text vivíssim i inel·ludible, una arma de defensa contra els drones de l’Imperi Literari i Polític. Com aquest fragment de Vaneigem, que descobreixo a través de Servando Rocha i la seva estupenda Historia de Angry Brigade (La Felguera Ediciones, 2008):

La alienación es la palabra clave: «hay que comprender la alienación como condición de supervivencia en este contexto social. El trabajo de los no-poseedores obedece a las mismas contradicciones que el derecho de apropiación particular. Los convierte en poseídos, en fabricantes de apropiación y en autores de su propia exclusión, pero representa la única posibilidad de supervivencia para los esclavos, los siervos, los trabajadores, por cuanto la actividad que prolonga la existencia quitándole todo contenido acaba por adquirir un sentido positivo (…) La satisfacción de las necesidades elementales sigue siendo la mejor garantía de la alienación, lo que la disimula mejor al justificarla en base a una exigencia inatacable. La alienación permite innumerables necesidades porque no satisface ninguna» y su resultado es que «sobrevivir nos ha impedido vivir».

Societat d’alienígenes. Ja ho va advertir Samuel Beckett, que per això escrivia com un abduït (((aquell savi irlandès, que per no posseir, no volia posseir ni veu pròpia: carn crua, nua, ferida))). En tot cas, aquests dies, en plena recerca de feina —en un país devastat per l’atur—, obligat a oferir el meu cos a l’Enemic, a la niciesa i l’avorriment, m’ha semblat necessari no oblidar aquestes línies de Vaneigem citades per Rocha. Sobrevivir nos ha impedido vivir. Hem de lluitar. Lluitar contra les mentides que ens imposen. I l’única manera és creant. O destruint. Crear/destruir en tot moment, no parar de crear/destruir mai, viure en el ritme constant de la creació i la destrucció. EsKriure Kontra. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s