Màgia. La primavera al desert, de Josep Maria Argemí (Males Herbes, 2013)

Aquests dies he estat llegint un parell de llibres de relats de Josep Maria Argemí, Els camins imaginaris (Quaderns Crema, 2001), i La primavera al desert, el magnífic nou volum que ha publicat aquest any amb Les Males Herbes. Mentre els llegia no podia parar de pensar en Twin Peaks, sobretot en la banda sonora d’Angelo Badalamenti, i en la cara pàl·lida de Laura Palmer, i en l’addicció al cafè de l’agent Cooper, i en aquell mític primer capítol que, literalment, em va canviar la vida —o la manera de veure les relacions entre el món i les coses—, i, en general, en la sinistra alegria que semblaven respirar els habitants de Twin Peaks. Crec que Josep Maria Argemí va escriure La primavera al desert en una de les habitacions del Great Northern. I ho va fer, per força, en una d’aquelles que donaven al llac gris i fredíssim de Twin Peaks, que als ulls del barceloní es degué convertir en una mena de tele gegant per on anaven circulant els personatges dels seus futurs relats.

Potser els contes que més m’han agradat són aquells en els quals Argemí fa ús de la tècnica del pastiche. Per exemple, rere «Escenes d’amor a Polònia» hi ha El duel de Giacomo Casanova. El lector s’ho passarà molt bé trobant les simetries entre una obra i l’altra. El Casanova d’Argemí sembla tenir més remordiments que el Casanova del Duel. El contricant del Casanova fictici és un home neci, poruc i neguitós, mentre que el Giacomo original, a les seves memòries, descriu aquell rival polonès com un autèntic cavaller. És un relat, a més, escrit amb pols trepidant, una combinació justíssima d’acció i reflexió. Argemí fa començar el conte amb una persecució que immediatament queda en suspens degut a les digressions del narrador, i que no es reprendrà fins al final, donant al conjunt un meticulós ritme circular, com el de les rodes de la berlina que apareix al conte, matriu i símbol de l’acció narrativa, així com de la vida insaciable de Casanova.

«Walser» també és un conte rodó. Mostra les últimes escenes de la vida de l’escriptor suís al manicomi. Tots coneixem el final feliç d’aquesta història. La part més entretinguda del relat és quan el metge, l’altre protagonista, transcriu algunes de les frases dels quaderns que l’escriptor guarda en una maleta tronada. No sabem si Argemí les copia d’algun relat verídic del suís, o si se les inventa. És igual. Algú ho hauria d’investigar. En tot cas, no importa gaire, perquè els dos escriptors han aconseguit el que desitgen: abocar les seves paraules a la gran marmita bullent de la història de la literatura… com si no fossin seves, desaparèixer entre veus, ser, paradoxalment, record i oblit alhora. L’autor es torna invisible. Resten paraules, ecos. Llibres. D’això parla, precisament, l’últim relat de La primavera al desert, titulat «La paraula secreta».

És la història d’un home que persegueix un llibre somiat. També és la història d’un afany de perfecció (càbales, Scholem, paradisos eterns). Com és habitual en tots els contes d’Argemí, la descripció de l’escenari —una sala de subhastes, els carrerons del Gòtic— és magistral. Passa com allò que va dir Txèkhov de Gorki: els ambients dels seus contes fan olor. Per exemple: «El portal, curiosament, està obert: entro en el vestíbul, que des del carrer té un aire bell i recòndit, amb rajoles blanques a terra i nimfes rosades a les parets». Aquesta escena, no fa olor a xuclamels pancits, a gropades d’hivern?

Un llibre ple d’intuïcions monstruoses i atmosferes màgiques, com una peli de Lynch o un quadre de Magritte.  

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s